Per parlar de la Catalunya romana hem de fer un petit viatge per la història i recordar algun dels moments inicials de la romanització als nostres territoris. Així en el decurs de la Segona Guerra Púnica, l'exèrcit romà comandat per Gneu Corneli Escipió, va desembarcar 
durant l’estiu de l’any 218 a.C. a la colònia grega d’Empúries, l’objectiu d’aquestes tropes era tallar la reraguarda de l’exèrcit cartaginès d’Hanníbal que assetjava la mateixa Roma. En aquell mateix any, després de la batalla de Cesse, els romans ocupen també els territoris dels cossetans, per a fundar la ciutat de Tàrraco, base d’operacions de les tropes expedicionàries romanes a Hispània. Per tant, la primera conquesta romana no respon a un model prefixat imperialista, això però no treu que amb el temps i a partir dels fets bèl•lics, es donarien un seguit de pactes, aliances, dures repressions i l’explotació del territori per obtenir recursos per subvencionar els seus exèrcits. Podríem dir que eren terres de botí, de recursos materials i humans.
durant l’estiu de l’any 218 a.C. a la colònia grega d’Empúries, l’objectiu d’aquestes tropes era tallar la reraguarda de l’exèrcit cartaginès d’Hanníbal que assetjava la mateixa Roma. En aquell mateix any, després de la batalla de Cesse, els romans ocupen també els territoris dels cossetans, per a fundar la ciutat de Tàrraco, base d’operacions de les tropes expedicionàries romanes a Hispània. Per tant, la primera conquesta romana no respon a un model prefixat imperialista, això però no treu que amb el temps i a partir dels fets bèl•lics, es donarien un seguit de pactes, aliances, dures repressions i l’explotació del territori per obtenir recursos per subvencionar els seus exèrcits. Podríem dir que eren terres de botí, de recursos materials i humans.Les noves terres conquerides eren annexionades en forma d’ager publicus que passava a mans del senat i del poble de Roma, que se’n feien càrrec de la seva explotació.
Acabada victoriosament la guerra, la dominació romana va començar a pressionar a les tribus ibèriques, en forma de tributs i exigències de tota mena, fet que va provocar una gran revolta indígena el 197 a.C. dos anys més tard, Cató va desembarcar amb el seu exèrcit a Empúries, derrotant a la confederació de tribus ibèriques, iniciant, tot seguit, una dura repressió, en la qual molts poblats fortificats ibèrics van resultar definitivament abandonats. Els resultats de l’actuació de Cató van suposar la definitiva submissió del pobles indígenes al poder de Roma.
Durant el segle II a.C., la cultura i l’organització de la població ibèrica va continuar desenvolupant-se, sempre sota la tutela de Roma, que exercí un domini distant. A finals del segle II i inicis del segle I a.C., la República canvia la seva actitud sobre els seus dominis a Hispània, iniciant una reorganització dels seus territoris que, a la llarga, va provocar la fi del model indígena, i l’inici del procés de romanització, fet que va comportar l’adopció d’una nova llengua, d’una nova cultura i d’una forma nova d’explotació del territori.
El territori es va reorganitzar a partir de les ciutats, que es converteixen en el seu centre administratiu.
És doncs, amb el naixement d’aquestes noves urbs, que es desenvolupa el teixit polític i social de Catalunya, que fa que s’introdueixin noves formes de vida i de relacions productives en una hibridació de coexistència entre tradicions indígenes i romanes. Ja al segle I aC, els territoris catalans estaven integrats plenament en un marc de relacions productives romanes.
Les ciutats com a eix vertebrador de la política imperial, les ciutats que amb August viuran
els seus moments de màxim esplendor el gran Imperi es desenvolupa de forma important, els patronatges i l’evergetisme (actuacions mitjançant les quals els rics paguen obres, serveis o ajuts que els hi donava un prestigi davant els governan i la població) donaran forma a les ciutats. Així ja des del 161 endavant amb Marc Aureli es produeixen fets importants que fan entrar en crisi el sistema romà, el reforçament del poder polític de l’exèrcit, l’augment de la pressió fiscal que empobria a la societat, la disminució de la ma d’obra servil, les usurpacions i caos polítics, la crisi de valors tradicionals fins i tot el Cristianisme, l’afebliment de les ciutats envers la progressiva importància de les propietat rurals, el pas de l’esclavatge a la colonització, el manteniment de la vida ciutadana on es desenvolupa una plebs improductiva cada vegada més nombrosa, els territoris catalans viuran una dinàmica d’evolució o canvi de model de ciutat i per tant d’entendre les relacions dintre de l’imperi.
Canvis a nivell social de les seves estructures (descens de l’esclavitud, esgotament de l’aristocràcia urbana), canvis a nivell econòmic amb la feblesa de les finances municipals i de ruralització de les estructures, i canvis a nivell politic amb les revoltes i les invasions. Amb els darrers Antonins s’entra ja en una època de transició, inseguretat i dalt i baixos situació que va ser redreçada per Septimi Sever. En aquesta etapa ja no es van erigir tantes estàtues i l’epigrafia és més escassa. Les usurpacions amb presència de diversos emperadors simultanis marcaran l’última etapa dels Severs on ja s’albira un panorama de crisi a l’Imperi, encara que a Catalunya observem segons ens mostra l’arqueologia un panorama de canvi més que de crisi.
Un període d’inestabilitat i de canvis de pautes en la relació camp-ciutat i en la pròpia concepció de l’establiment rural que canviarà a finals del segle II, tot això documentat en algunes destruccions i/o reestructuracions d’importants centres rurals.
El model de ciutat baix-imperial a Catalunya s’emmarca en una ciutat amb una
funcionalitat i dinamisme segurament superior a les de l’alt imperi. No es pot obviar el fet que les ciutats romanes després de la crisi del segle III es reduïren de forma important. Així per exemple algunes ciutats podem dir que van desaparèixer, per altres de ben situades sobretot les de costa i d’origen romà.
El que queda clar és que va existir una ruralització de les elits urbanes i per tant de gran part de l’economia envers el camp, increment del luxe en les villae emmarcat en aquest nou ambient romà. Vil·les que s’ennobleixen. Podem parlar d’estructures que ens permeten albirar el nou escenari alt medieval, on els masos ens mostraran importància de la pagesia catalana en la formació i consolidació de Catalunya i on les ciutats prenen un nou paper també caminant cap a la configuració de la ciutat medieval.
Per tant els canvis, polaritzant la societat ens mostren ja les arrels del que serà el sistema feudal, això si amb les diferencies i peculiaritats que sempre han tingut els territoris catalans vers altres territoris i que han anant construint el tarannà diferenciador del poble català.
Les primeres villae republicanes, les posteriors villaes severes i les noves estructures agràries baix imperials mostren ja unes estructures que configuraran l’edat mitjana.
Acabada victoriosament la guerra, la dominació romana va començar a pressionar a les tribus ibèriques, en forma de tributs i exigències de tota mena, fet que va provocar una gran revolta indígena el 197 a.C. dos anys més tard, Cató va desembarcar amb el seu exèrcit a Empúries, derrotant a la confederació de tribus ibèriques, iniciant, tot seguit, una dura repressió, en la qual molts poblats fortificats ibèrics van resultar definitivament abandonats. Els resultats de l’actuació de Cató van suposar la definitiva submissió del pobles indígenes al poder de Roma.
Durant el segle II a.C., la cultura i l’organització de la població ibèrica va continuar desenvolupant-se, sempre sota la tutela de Roma, que exercí un domini distant. A finals del segle II i inicis del segle I a.C., la República canvia la seva actitud sobre els seus dominis a Hispània, iniciant una reorganització dels seus territoris que, a la llarga, va provocar la fi del model indígena, i l’inici del procés de romanització, fet que va comportar l’adopció d’una nova llengua, d’una nova cultura i d’una forma nova d’explotació del territori.El territori es va reorganitzar a partir de les ciutats, que es converteixen en el seu centre administratiu.
És doncs, amb el naixement d’aquestes noves urbs, que es desenvolupa el teixit polític i social de Catalunya, que fa que s’introdueixin noves formes de vida i de relacions productives en una hibridació de coexistència entre tradicions indígenes i romanes. Ja al segle I aC, els territoris catalans estaven integrats plenament en un marc de relacions productives romanes.
Les ciutats com a eix vertebrador de la política imperial, les ciutats que amb August viuran
els seus moments de màxim esplendor el gran Imperi es desenvolupa de forma important, els patronatges i l’evergetisme (actuacions mitjançant les quals els rics paguen obres, serveis o ajuts que els hi donava un prestigi davant els governan i la població) donaran forma a les ciutats. Així ja des del 161 endavant amb Marc Aureli es produeixen fets importants que fan entrar en crisi el sistema romà, el reforçament del poder polític de l’exèrcit, l’augment de la pressió fiscal que empobria a la societat, la disminució de la ma d’obra servil, les usurpacions i caos polítics, la crisi de valors tradicionals fins i tot el Cristianisme, l’afebliment de les ciutats envers la progressiva importància de les propietat rurals, el pas de l’esclavatge a la colonització, el manteniment de la vida ciutadana on es desenvolupa una plebs improductiva cada vegada més nombrosa, els territoris catalans viuran una dinàmica d’evolució o canvi de model de ciutat i per tant d’entendre les relacions dintre de l’imperi.
Canvis a nivell social de les seves estructures (descens de l’esclavitud, esgotament de l’aristocràcia urbana), canvis a nivell econòmic amb la feblesa de les finances municipals i de ruralització de les estructures, i canvis a nivell politic amb les revoltes i les invasions. Amb els darrers Antonins s’entra ja en una època de transició, inseguretat i dalt i baixos situació que va ser redreçada per Septimi Sever. En aquesta etapa ja no es van erigir tantes estàtues i l’epigrafia és més escassa. Les usurpacions amb presència de diversos emperadors simultanis marcaran l’última etapa dels Severs on ja s’albira un panorama de crisi a l’Imperi, encara que a Catalunya observem segons ens mostra l’arqueologia un panorama de canvi més que de crisi.Un període d’inestabilitat i de canvis de pautes en la relació camp-ciutat i en la pròpia concepció de l’establiment rural que canviarà a finals del segle II, tot això documentat en algunes destruccions i/o reestructuracions d’importants centres rurals.
El model de ciutat baix-imperial a Catalunya s’emmarca en una ciutat amb una
funcionalitat i dinamisme segurament superior a les de l’alt imperi. No es pot obviar el fet que les ciutats romanes després de la crisi del segle III es reduïren de forma important. Així per exemple algunes ciutats podem dir que van desaparèixer, per altres de ben situades sobretot les de costa i d’origen romà.El que queda clar és que va existir una ruralització de les elits urbanes i per tant de gran part de l’economia envers el camp, increment del luxe en les villae emmarcat en aquest nou ambient romà. Vil·les que s’ennobleixen. Podem parlar d’estructures que ens permeten albirar el nou escenari alt medieval, on els masos ens mostraran importància de la pagesia catalana en la formació i consolidació de Catalunya i on les ciutats prenen un nou paper també caminant cap a la configuració de la ciutat medieval.
Per tant els canvis, polaritzant la societat ens mostren ja les arrels del que serà el sistema feudal, això si amb les diferencies i peculiaritats que sempre han tingut els territoris catalans vers altres territoris i que han anant construint el tarannà diferenciador del poble català.
Les primeres villae republicanes, les posteriors villaes severes i les noves estructures agràries baix imperials mostren ja unes estructures que configuraran l’edat mitjana.
